Rafa Nadal guanya el seu setè Roland Garros i supera tots els rècords sobre terra batuda |
Només Federer , Sampras i Emerson han guanyat més Grand Slams que el mallorquí

5 de juny de 2005, als voltants de dos quarts de 7 de la tarda. La pista central Phillipe Chartier de Paris manté el silenci, sepulcral i alhora tens. Sap que està a punt de viure un moment històric. Quan Mariano Puerta envia la pilota al passadís de dobles, Rafa Nadal es deixa caure estès a terra. Fa dos dies que té 19 anys i acaba d’aconseguir el seu primer gran èxit com a tennista professional. Ni més ni menys que guanyar un Grand Slam, Roland Garros.

Després de Mariano Puerta han vingut Roger Federer (en quatre ocasions), Robin Soderling i aquest dilluns Novak Djokovic. Tots ells han sucumbit al poder de Rafa Nadal sobre terra batuda. El manacorí s’ha embutxacat set dels vuit últims Roland Garros i s’ha convertit en el tennista amb més títols de la història d’aquest torneig, superant el rècord que compartien fins aquesta setmana ell mateix i el suec Bjorn Börg, amb sis. Però les xifres estratosfèriques de Rafa Nadal no acaben aquí. Amb aquest Roland Garros ja suma 11 títols de Grand Slam, i es queda a només un de Roy Emerson, a tres de Pete Sampras i a cinc de Roger Federer. Aquests 11 títols es complementen amb 21 Masters 1000 i una medalla d’or als Jocs Olímpics de Pequin 2008. Amb Emerson i Sampras retirats i amb Federer en una fase descendent fruit de la seva edat, tot fa pensar que Nadal podria superar-los en nombre de títols i disputar-los el cartell de millor jugador de la història.

Domini absolut

El que queda força clar és que sobre terra batuda Nadal ha exhibit un domini aclaparador. Les derrotes de Rafa en aquesta superfície són comptades i pràcticament només els problemes físics el 2009, la millor versió de Djokovic la darrera temporada, i l’experiment de la terra blava del Masters de Madrid l’han pogut aturar. Nadal no només ha arrasat a París els últims anys, sinó que ha estat capaç de afegir al seu palmarés set Trofeus Comte de Godó, sis Masters 1000 de Roma, i vuit Màsters 1000 de Montecarlo. La temporada de terra batuda l’ha dominat Nadal de principi a fi els últims vuit anys.

Manel Serras, periodista del diari El País, i president de l’Associació de Periodistes de Tennis (APT), creu que el domini de Nadal sobre terra batuda “no és comprable al de cap altre tennista en una mateixa superfície, ni tan sols amb Pete Sampras quan guanyava a Wimbledon ni amb Roger Federer en el seu millor moment”.  Serras explica que aquests tennistes havien perdut partits en la seva superfície preferida, i en canvi les derrotes de Nadal són molt escasses.

Però és realment la terra la pista preferida de Nadal o és la que s’adapta millor a les seves condicions? El tenista sempre ha manifestat que el torneig que més il·lusió li feia era Wimblendon, i en una entrevista amb només 16 anys, un jove Rafa explicava que les pistes ràpides i l’herba li agradaven més que la terra. El seu somni, ja llavors ho explicava, era guanyar a Wimbledon. Per contra, la major part dels seus èxits ha arribat sobre les pistes marrons.

Una explicació podria ser el fet que sobre terra els punts són més llargs, ja que la pilota va més lenta i el temps de reacció és major. La gran resistència física permet al mallorquí arribar a totes les pilotes i allargar els punts al màxim. Un fet que sobre altres superfícies és més complicat. I és justament en la longitud del punt on Nadal pot explotar segurament la seva gran virtut, una mentalitat de ferro.

La durada dels punts en terra permet a Nadal explotar la seva gran mentalitat

Serras compara la duresa del manacorí amb la del suec Bjorn Börg, un altre tennista que va marcar una època sobre la terra de París: “Ni ara Nadal ni en la seva època Börg tenen jugadors que els puguin guanyar sobre terra. Fonamentalment, per la capacitat de sacrifici que demostren, sent capaços de jugar un punt amb 25 passades de pilota i tornar-lo a començar si fa falta. I no defallir mentalment, mantenint-se tan forts com el primer moment”. El suec no es rendia mai a la pista, però amb només 26 anys, cansat, va decidir deixar el tennis professional, tot i ser el dominador del circuit. Una situació que sembla impensable en un Nadal que, ben al contrari, ha aprofitat la seva mentalitat, tan dura, per estendre també el seu domini sobre altre superfícies. “La seva fortíssima mentalitat va ser capaç de destrossar la de Roger Federer quan estava en el seu millor moment, i en la seva millor superfície, la gespa de Wimbledon”, detalla Serras.

Les grans rivalitats

Rafa Nadal i Roger Federer han protagonitzat el que ja és un dels grans duels esportius de la història. Una vegada rere una altra, els dos tennistes han meravellat el món amb exhibicions com la de la final de Wimbledon del 2008, la més llarga de la història del torneig. En aquest partit, que es va decidir a cinc sets, tant un com l’altre van mostrar les seves millors armes. El suís, la delicadesa en l’execució dels moviments amb la raqueta, l’elegància. La qualitat tennística que el va portar a ser el número 1 del món durant 285 setmanes. El mallorquí, la força, la constància, la tenacitat de no donar mai cap punt per perdut, i sobretot la fe en la victòria, en les seves possibilitats. Dues maneres d’entendre ja no només el tennis, sinó també l’esport, en un partit que va començar a mitja tarda i va acabar de nit.

Amb la inevitable baixada de rendiment de Federer en els últims dos anys, segurament pel desgast de l’exigència del circuit durant tant de temps, semblava que s’aplanava el camí perquè Nadal es fes amb la majoria de títols dels últims anys, entre ells dos havien disputat la majoria de finals de tots els grans tornejos, i sense el suís al seu millor nivell les victòries havien de viatjar cap a Manacor. Però Novak Djokovic no estava disposat a posar les coses fàcils al balear.

El serbi, tot i demostrar un gran potencial guanyant el 2008 l’Open d’Austràlia, sempre s’havia mostrat com un tennista irregular, capaç d’exhibir el seu millor tennis en un torneig i caure eliminat a les primeres de canvi en el següent. Fins que el 2011, després d’entrenar-se físicament, retirar el gluten de la seva dieta perquè li provocava al·lèrgia, i preparar-se psicològicament, va emergir de manera brillant com el millor tennista del moment. “Djokovic va decidir treballar molt la seva capacitat mental, però també va treballar molt la seva capacitat física. Si no estàs ben preparat físicament, encara que tinguis una bona mentalitat no la pots mantenir” explica Manel Serras. Una preparació que li va permetre fer-se amb el primer lloc del rànquing mundial en detriment de Nadal, i que va suposar un canvi de paradigma en el tennis mundial. La rivalitat Nadal-Federer, que havia marcat aquest esport en els últims anys, va quedar relegada a un segon pla, i la majoria de les finals les van disputar el mallorquí i el serbi.

I per primer cop un tennista va aconseguir el que semblava impossible. Jugar de tu a tu a Nadal amb les seves mateixes armes: Novak Djokovic va ser capaç de derrotar a Nadal en sis finals consecutives exhibint una fortalesa mental i física fins i tot superior a la del balear. Nadal va donar símptomes d’estar abatut durant aquestes derrotes, d’haver perdut la batalla moral amb el seu rival. Tal com li va passar a Federer tantes vegades, sobretot a Roland Garros o a Australia al 2009, on el suís va vessar més d’una llàgrima per la derrota enfront el balear, Nadal es va veure incapaç de superar el seu rival. Cada derrota suposava una nova decepció i augmentar l’angoixa per sentir-se impotent de veure com s’escapaven els títols cap al sac de Djokovic. No trobava la fórmula, ni tennística ni mental, de derrocar l’huracà serbi.

La vacuna

Però lluny d’ensorrar-se, Nadal va aprofitar el bon nivell del seu rival per millorar. Amb el mateix efecte que una vacuna té en l’organisme, en què la petita dosi del virus permet fabricar defenses per prevenir mals futurs, Nadal va considerar que les derrotes de la temporada anterior li havien de servir per preparar-se millor de cara a la nova temporada. “Quan el Rafa va perdre les sis finals de l’any passat contra Djokovic, ell i el seu tiet, Toni Nadal, van reflexionar i van veure que no podien seguir jugant igual. Van veure que havien de ser més agressius. Es van preparar a l’hivern, van donar més pes a la seva raqueta i el Rafa va sortir a la pista amb una mentalitat molt més agressiva” relata el president de l’APT.

Quan Rafa va perdre amb Djokovic 6 finals l’any passat, va veure que havia de ser més agressiu”

El joc de Nadal va augmentar en intensitat. El manacorí, més acostumat a cedir la iniciativa i esperar l’errada del rival o el moment idoni per atacar, va canviar la seva manera d’encarar els partits. Amb l’estat de forma de Djokovic no n’hi havia prou amb intentar minar la seva moral tornant-li totes les boles imaginables, tard o d’hora no podia fer-ho més. Així, Nadal va sortir a mossegar, arriscant, intentant dominar el seu rival amb pilotes molt més ajustades a la línia, potenciant el seu servei i el joc a prop de la xarxa. Tot per contrarestar les qualitats de Novak Djokovic.

Els primers resultats es van poder veure a l’inici d’aquesta temporada, quan Djokovic i Nadal es van tornar a trobar a la final del primer gran torneig de l’any, l’Open d’Austràlia. Tot i que la victòria va ser pel serbi, Nadal va tenir contra les cordes al seu rival i va donar la sensació que tenia possibilitats reals de derrotar-lo. Una sensació que es van convertir en realitat a Monte-Carlo, Roma i aquesta setmana a París, on finalment el mallorquí va poder derrotar el número 1 mundial.

A la gran final a la Phillipe Chartier, Nadal va demostrar que no està disposat a cedir terreny als seus rivals, i que té corda per estona. Ha anat adaptant les característiques del seu joc per ser cada vegada millor, però sobretot per poder superar els seus rivals. I un dels grans artífexs d’aquestes millores és el seu preparador i tiet, Toni Nadal. Manel Serras creu que la diferència entre Nadal i qualsevol dels altres tennistes del circuit és que el seu entrenador sempre li diu les coses tal com les pensa.

La manera com va celebrar Rafa la victòria dilluns deixa entreveure que el treball per superar el serbi ha estat molt dur. Nadal no es va deixar caure alleugerit per assaborir la victòria com en triomfs anteriors. Es va llançar de genolls a terra i es va apropar les mans al cap, demostrant que l’exigència havia estat màxima. Fins i tot l’habitual abraçada amb els seu entrenador va ser aquest cop més emotiva i efusiva que mai, envaint la zona reservada a la seva família i saltant-se tot el protocol.

El millor de tots els temps?

Sense temps per gaudir de la victòria ni de lamentar-se en la derrota, en només tres setmanes els dos tennistes tenen un nou test per mesurar el seu estat de forma. Wimbledon pot ser el torneig que certifiqui el tomb de la rivalitat Nadal-Djokovic a favor del mallorquí, o el que retorni el serbi al camí de la victòria després de l’oasis que cada any representa la temporada de terra per Nadal.

Però més enllà de la lluita del dia a dia, amb la victòria a Roland Garros, Nadal ha entrat en una pugna amb la història. Els seus títols el col·loquen indiscutiblement com el millor que hi hagi hagut mai sobre terra, i l’apropen a les millors raquetes de tots els temps. Amb un clar avantatge sobre el seus grans rivals, la seva joventut, que li ha de permetre seguir col·leccionant trofeus. Però en aquest nou repte hi entren més arguments que no pas els tornejos guanyats. També s’hi té en compte el joc exhibit, els cops impossibles que queden en la retina i la memòria dels aficionats, les pàgines que s’han escrit sobre cada un. I segurament aquí Nadal s’enfrontarà al partit més difícil de la seva carrera. Convèncer a uns i altres que mereix ser recordat com el millor.

El president de l’APT opina que “tot i que probablement Nadal acabarà sent el jugador amb més títols, difícilment serà el millor tennista de la història. Federer juga un tennis excepcional. Nadal no aconseguirà mai jugar un tennis tan fàcil, tan senzill com el que ha jugat Roger Federer. L’ha superat en molts terrenys. Segurament és més complert. Però per al seu tennis, el millor és Federer”.

Tot i que sembla que la rivalitat Nadal-Federer ja no es produeix sobre la pista, queden molts fronts oberts entre els dos tennistes. Els dos jugadors, que s’han repartit 23 dels últims 28 Grand Slams, ara es dirimiran un títol honorífic. Sense trofeu, sense compensació econòmica, però sí carregat d’un gran valor sentimental. Qui és el millor? El que ha guanyat més o el que ha fet més bon tennis?

El temps decidirà cap a quina banda de la xarxa cau la pilota.