Les diferències econòmiques entre Barça i Madrid i la resta fracturen la Lliga BBVA |
Els diners de les televisions i el canvi de model econòmic al futbol condemnen els petits

Una nit calorosa de juny, Rivaldo rebia a la frontal de l’àrea, d’esquena a la porteria, una passada bombada de Frank de Boer. Era ja el minut 88 de partit i el Barça necessitava desesperadament un gol que no arribava. Davant la mirada absorta dels jugadors del València, i amb un Camp Nou en silenci fúnebre, proper a l’atac de nervis, el brasiler va decidir parar el temps. Amb subtilesa controlava amb el pit, i després de fer un salt acrobàtic més propi d’esports artístics, connectava una xilena històrica que entrava ajustada al pal esquerre de la porteria de Santi Cañizares. Una imatge intemporal pel barcelonisme, l’Iniestazo de principis de segle XXI. L’èxtasi va ser semblant, nervis convertits en llàgrimes, mans al cap, incredulitat, i finalment descompressió: l’agonia havia estat esgotadora.

El matís amb el gol del de Fuentealbilla a Stamford Bridge, però, és notori i transcendent. I és que, mentre al 2009 Iniesta classificava al Barça per jugar la final de la Champions en una temporada on guanyaria tots els títols possibles, el gol que va anotar Rivaldo al 2001 donava a l’equip blaugrana la quarta plaça a la Lliga en l’última jornada. O en altres paraules, garantia l’accés a la fase prèvia de la Lliga de Campions al club en detriment, precisament, del subcampió d’Europa. El València.

Sembla difícil d’imaginar en un moment com l’actual, el dels 100 punts del Reial Madrid, el dels 50 gols de  Messi i sobretot, el de la diferència de gairebé 40 punts entre els dos gegants del futbol espanyol i el tercer classificat de cada temporada. Però no fa massa, els pronòstics pel títol i per entrar a competició europea eren una moneda enlaire.

“En aquell moment, al Camp Nou podia venir qualsevol equip d’entre els vuit primers i complicar-te la vida, i encara més al seu estadi”. Qui ho explica és Gerard López, jugador del València entre el 97 i el 2000, i que va fitxar pel Barça, l’equip que el va formar, l’estiu d’aquell any. Amb la samarreta che viuria l’inici de l’etapa més gloriosa de la història del club, quan a la temporada 1999-2000 van arribar a la final de la Champions contra el Reial Madrid al Parc dels Prínceps de París, que van perdre. “Va ser l’única pega d’aquella temporada. Vam jugar molts partits europeus importants perquè ens van tocar encreuaments contra equips molt difícils, i els vam anar eliminant a tots: el Manchester United, el Bayern de Munich (que eren els dos finalistes de l’any anterior), el Barça, la Lazio de Nedved, Nesta o Verón que seria campió del Calcio, o la Fiorentina de Batistuta i Rui Costa…tots els records d’aquella temporada són increïbles”, rememora amb un somriure que es percep a l’altra banda del telèfon.

En aquell moment, al Camp Nou podia venir qualsevol dels 8 primers i complicar-te la vida”

El català va tornar al Barça en finalitzar aquell curs, per uns 23 milions d’euros. I mentre jugava a l’equip de la seva infància –quan les lesions li ho permetien-, el València arribaria a una altra final de Champions, la segona consecutiva, i guanyaria dues lligues i una Copa de la UEFA. “Tenien una plantilla molt forta, que barrejava experiència amb joventut. I tot i que van vendre gent important com Mendieta, Farinós, el Piojo López o jo mateix, i va marxar Hector Cúper, l’entrenador de les dues finals de Champions, van saber invertir molt bé els diners per seguir sent competitius”, explica.

Però l’equip que va brollar a la ciutat del riu Túria no va ser l’únic que va destacar a la Lliga d’aquells anys. L’altre secundari per excel·lència de l’època era el Deportivo de la Corunya, que el 2000 va guanyar la primera i única Lliga de la seva història, el 2002 la Copa del Rei, i que va quedar-se a un gol de jugar la final de la Champions, caient eliminat a semifinals per l’Oporto, futur campió, al 2004. Quan Augusto César Lendoiro va arribar a la presidència del club de la Corunya, al 1988, l’equip militava a Segona A, i estava a un pas del descens. El Deportivo es va salvar, i el 1991 va pujar a Primera Divisió. Lendoiro cridaria, enmig de l’eufòria col·lectiva de la celebració, que lluitarien amb Barça i Madrid. Uns anys més tard, la seva promesa es va complir, fins al punt que l’ambició dels aficionats els va portar, per exemple, a “no celebrar subcampionats de Lliga”, com recordava el president corunyès en una entrevista.

Un altre club que es va consolidar entre l’elit del futbol espanyol als 2000, va ser el Celta de Vigo. L’entrenador d’aquell conjunt, Miguel Ángel Lotina, explica com era la plantilla amb què va comptar. “Quan vaig arribar-hi, l’equip portava anys jugant UEFA, i vam aconseguir entrar a Champions. La plantilla tenia molt talent: Mostovoi, Gustavo López, Edú, Jesuli…jo venia d’Osasuna, d’haver de treballar cada punt, i a Vigo hi havia partits que els guanyaves només per qualitat, sense adonar-te’n”. I és que, en els anys que van transcórrer entre el 1999 i el 2004, fins a 4 equips que no fossin Barça, Reial Madrid, Deportivo de la Corunya o València van aconseguir quedar entre els quatre primers al campionat domèstic. I encara més, el binomi granític que mana a la Lliga actualment no es va produir ni una sola vegada. “El més destacable d’aquelles lligues era la competitivitat, la igualtat. Es jugava de tu a tu contra Barça i Madrid”, sentencia l’entrenador basc.

La gallina dels ous d’or

La millora substancial d’algunes d’aquestes plantilles no va ser casual. Uns anys abans, al 1996, es va viure un dels grans canvis a la història del futbol espanyol. Fins aquell moment, Canal+ pagava un total de 18 milions d’euros pels drets de retransmissió. Quan Antena 3 va decidir començar a competir per aquests drets, la inflació es va disparar: els clubs van passar a guanyar, cadascun, gairebé el mateix que fins llavors hi havia en total per repartir entre tots els equips. “En aquell moment, Madrid i Barça rondaven els 110-130 milions d’euros d’ingressos, però València, Deportivo o Atlètic de Madrid no es quedaven enrere, arribaven als 80-90”, explica José María Gay, advocat i professor universitari d’Economia Financera i Comptabilitat.

Gerard parla d’aquest instant en primera persona. “Jo vaig viure aquest canvi en el model de futbol, quan van començar a entrar els diners de la televisió. En aquell moment els equips van aprofitar els primers ingressos forts que van rebre per construir grans equips”. El català afegeix un segon element que amb el pas dels anys ha esdevingut clau: “El que això va provocar és que els clubs, comptant amb els ingressos de futures temporades en televisió, s’endeutessin progressivament”. Una opinió refrenada per Miguel Ángel Lotina, que descriu aquells anys com “una voràgine per fitxar, es veien xifres desmesurades. Equips com Celta o Depor fitxaven per preus considerables a semi desconeguts, com a Makéléle”.

La millora substancial de les plantilles va ser fruit de l’augment d’ingressos pels drets televisius

A això s’hi va sumar la permissivitat amb aquests deutes. El que fins fa unes setmanes era tècnic del Vila-real acusa directament a Hisenda de la mà ampla amb els clubs. “La majoria del deute que hi ha actualment és amb el fisc. Als anys 2000 s’havia permès, però ara, amb la crisi econòmica, tots els diners que s’havien deixat retardar se li està reclamant als clubs. I aquests diners que el Govern no demanava s’utilitzaven per fitxar jugadors i construir plantilles molt potents, perquè els jugadors bons anaven a on més es pagava, que fruit de la manca de control pressupostari era a Espanya i a Itàlia”, explica. Per Lotina, que es mirés tant cap a una altra banda amb el deute dels clubs tenia motius polítics. “Cap dirigent no s’hi ficava per no perdre vots, era impopular. Però ara passa al revés, permetre a un club el que no li permets a una empresa està mal vist”, explica.

Tampoc des de la Lliga de Futbol Professional (LFP) es va ser rigorós amb els comptes dels clubs. “Va faltar rigidesa i independència de la Lliga respecte els clubs. No podia ser que un equip tingués els jugadors sense cobrar i al desembre es gastés més milions en fitxatges”, comenta l’entrenador, mentre José María Gay complementa les seves paraules, “no hi ha hagut control pressupostari, la Lliga no ha fet absolutament res en aquest sentit als darrers anys”, critica amb duresa. El desgavell ha portat el futbol professional espanyol a contraure un deute que actualment arriba als 4.100 milions d’euros, i a tenir 22 dels 23  equips que hi ha a Europa en concurs de creditors, el que popularment s’ha conegut sempre com suspensió de pagaments. Una ruïna.

S’obre l’escletxa

L’escenari de la Lliga fa 10 o 12 anys, però, amb tants equips protagonistes bastint any rere any plantilles de qualitat, es dibuixava aparentment idíl·lic, tot competitivitat, sense notícies del deute creixent que s’anava acumulant i que només s’ha conegut amb l’esclat de la crisi. Va ser llavors quan l’economia del futbol va començar a canviar una altra vegada. Els tipus d’ingressos van evolucionar, i si abans es basaven principalment en tot el que envolta el dia del partit (entrades, abonaments, quotes de socis), va començar a créixer la importància del màrqueting i les vendes comercials. Per entendre-ho ràpidament: els ingressos anomenats ordinaris, és a dir habituals o normals, eren els del dia de partit, mentre que els anomenats extraordinaris, eren els derivats del màrqueting, que s’entenia fins llavors com quelcom secundari, un afegit.

Cap polític no es ficava amb el deute dels clubs de la Lliga per no perdre vots, era impopular”

Barça i Madrid van intuir ràpidament el canvi de model econòmic, i el van saber explotar millor que ningú a l’Estat. Malgrat reconèixer que tenien avantatge perquè ja llavors eren els dos equips més reconeguts fora d’Espanya, Gerard lloa aquest moviment i el considera clau per entendre com han evolucionat les coses. “Tots dos ho van fer molt bé, es van saber moure en mercats on realment hi ha molts ingressos publicitaris: Estats Units, Àsia, Orient Mitjà… és clar que la marca Barça o Madrid ven molt a tot arreu, però ells van ser intel·ligents de potenciar-la quan va arribar el moment”. José María Gay abona l’opinió del futbolista: “La mentalitat d’obertura al món, aquí no existeix. Només es mira la comarca. En aquest sentit, Barça i Madrid tenen un posicionament empresarial fantàstic, saben on han d’anar”.

En aquella època, els gestors d’ambdós clubs eren d’una banda Florentino Pérez, i de l’altra Joan Laporta. Dos dirigents que van portar una nova manera de fer, més expansiva, més preocupada pels ingressos comercials, pel màrqueting, i pel valor de la marca a l’exterior. Per Gay, el canvi generacional a les directives d’ambdós clubs va tenir molt a veure amb el canvi d’estratègia econòmica respecte altres equips punters com Deportivo, València o Celta. “Els models van canviant i els clubs s’han de saber adaptar. Quan va entrar la junta directiva de Joan Laporta amb el seu equip ple de gent jove, amb fam, noves idees, van renovar el club. Els mandats són cicles, i això al futbol espanyol no s’ha produït. Hi ha hagut dirigents que s’han perpetuat al càrrec, com Lendoiro, Horacio Gómez al Celta, o els Gil i Cerezo a l’Atlètic de Madrid, per posar només uns exemples. I això fa que el funcionament dels clubs, a la llarga, es torni arcaic”. A continuació, cita un model modernitzat com l’alemany: “Arran del Mundial que van organitzar al 2006, va fer una gran aposta pels ingressos comercials, i ja fa uns anys que superen a la Lliga BBVA en ingressos totals, només per darrere de la Premier League. També en això hauríem d’aprendre d’Alemanya”, exposa Gay, amb un somriure resignat.

Dos mercats i moltes incògnites

Així, l’increment de diners pels drets de televisió que en un principi va regar amb abundància tots els clubs, es va anar decantant cap a Barça i Madrid, que eren els equips que la gent més volia veure, a Espanya i arreu. “Jo entenc els operadors televisius, qui desperta l’interès són ells dos, per tant paguen els diners als que tiren del carro”, comenta Gay. El mateix va començar a passar amb el màrqueting i el patrocini, fins al punt que, comenta l’economista, “ara mateix les marques prefereixen ser tercer patrocinador de Barça o Madrid, que el principal d’un altre club de la Lliga”.

Traduït en xifres, això va significar que la facturació dels dos gegants, que a principis de segle rondava els 120 milions d’euros anuals, ara ja s’acosta als 500. Són primer i segon al món i les seves plantilles es miren amb enveja des de tots els racons del continent europeu, però el problema sembla evident: dels 1.718 milions que ha generat d’ingressos la Lliga BBVA la temporada 2011-2012, els dos grans n’han aglutinat un 54%.

“És insostenible. No poden competir els uns amb els altres, i la diferència cada cop es farà més gran”, aventura Gay. Gerard coincideix: “Hem d’acceptar que està fet així. Sap greu, però és clar que els dos grans equips aguanten gran part dels ingressos i que la tendència és que això augmenti”.

7 dels darrers 8 campionats de Lliga han acabat amb Barça i Madrid al capdavant

El cost esportiu d’aquesta fractura econòmica s’ha anat posant de manifest cada temporada més. I és que en els darrers vuit campionats de Lliga, set han acabat amb Barça i Madrid al capdavant de la classificació, i l’any restant, quan el Vila-real va ocupar la segona posició, va ser el de la descomposició definitiva de l’equip liderat per Frank Rijkaard i Ronaldinho. “Sobretot han millorat els dos, però els altres han baixat. També els ha afectat molt la crisi, perquè ara el banc no dóna crèdits per fitxar o pagar nòmines, i només els equips que tenen capacitat poden millorar les seves plantilles. Els altres han de pensar a l’inrevés, comprar barat per després vendre car. Són móns diferents”, descriu Miguel Ángel Lotina.

La pregunta òbvia, si és factible tornar a un model competitiu, si el trastorn bipolar del futbol espanyol té cura, sembla no tenir una resposta clara. La injecció de capital estranger es presenta com una opció, tenint en compte que al model que més ingressos genera, la Premier League anglesa,només hi ha sis clubs que no segueixin aquesta fòrmula. Però és un tipus de finançament arriscat, com han demostrat experiències com la del multimilionari indi Ali Sayed al Racing de Santander. Es tracta, en definitiva, que els clubs passin a ser joguines de multimilionaris, que tant hi poden fer arrels i posar diners durant tota una vida com marxar i deixar un projecte inflat i orfe, amb una viabilitat futura molt complicada. Tampoc una hipotètica lliga europea sembla una bona solució. José María Gay considera que “hauria de ser una gira constant, una lliga itinerant, per mantenir el tren de vida d’ingressos en màrqueting. A la llarga, es perdria el vincle amb la pròpia afició i amb les rivalitats locals”.

Així, la solució està a casa, i la decisió, en mans de Barça, Madrid, i les televisions, sobretot en temps de crisi on sembla que l’expansió global dels més petits és una quimera. “La competitivitat de la Lliga BBVA és molt gran des del tercer fins al vintè, és una lliga viva en aquest sentit. El que haurien de fer Barça i Madrid és afluixar una mica amb els drets de televisió perquè els altres creixin. Però no tinc clar que vulguin fer aquest pas, perquè els hi va molt bé amb el model econòmic que tenen”, sentencia Gay. I és que sembla difícil que es plantegin treure el peu de l’acceleredor, per una qüestió tan senzilla com contundent: entre celebrar un gol com el d’Iniesta a Stamford Bridge, que va obrir les portes de tota una final de Champions League, o un com el de Rivaldo contra el València, que va salvar l’equip de la crema d’haver de jugar només UEFA l’any vinent, la decisió sembla clara.